Calpines, calpins, homes i dones vinguts de tots els indrets per tal d'acompanyar·nos, en una data tan entranyable, no cal dir que agraïsc molt el fet que l'Associació haja pensat en mi per fer l'últim pregó del mil·leni. Tanmateix no crec que ni la seua proposta ni la meua aceptació resulten decisions afortunades. Qui és amic, ja em coneix i la nostra entesa fa temps que es basa en quelcom més que paraules i qui no ho és, no m'escolta i fa anys que s'ha proveït del tòpic amb què tractarà de traure'm d'enmig, mentre proclama als quatre vents que no se m'enten, abans mateix que haja obert la boca. Probablement, tinga raó. Si li servix de consol, seria innombrable la llista de coses de què jo no entenc: sofisticades operacions financeres, acurades solucions tècniques, honors obtinguts sense cap mèrit per obtindre'ls, llocs ocupats sense la més minima capacitació, manies persecutòries, gelosies cròniques, complexes d'inferioritat amagats sota decisions autoritàrias i arbitràries, sobretot, no entenc de l'obsessió d'amarrar el futur quan, sí ho pensem, l' única possibilitat que tenim de ser una miqueta ;encara que només siga una miqueta; més lliures el dia de demà del que ho som avui, passa per què ningú, ningú, ni els més poderosos de la terra, tinguen un contracte de propietat en exclusiva amb el futur. La sola esperança real, inmanent al nostre estat de criatures mortals, és eixa. Comptant amb això jo us parle d'allò que puc, d'allò que més absorbix el meu temps. Algunes coses fa anys que les porte dins la maleta que m'acompanya en el viatge de la vida, altres són més recents. Unes i altres han fluït capriciosament cap a la meua ploma en tractar de respondre el requeriment de l'Associació. No tenen altra intenció que descobrir una mica més un calpí a altres calpins, mentre els desitja el millor. En qualsevol cas, confesse compartir els arguments d'aquells que fan de la festa un acte heroic i suprem de valentia: és la voluntat de celebrar·nos tal com som, malgrat les moltes, igualment nostres, limitacions, fer del que seria el nostre destí, la nostra creació.

Hi ha, peró, un altre motiu que hauria d'haver obligat a prescindir de mi. Es molt probable que el primer d'any del 2000, ens despertem amb els mateixos defectes amb què acomiadàrem el 1999. No soc, per tant, dels que han nascut per a insuflar esperança i il·lusió en els ànims, no passe d'exercir de company en els plaers. Xicotets plaers, familiars como una nit d'hivern al voltant de la llar, com quan un encerta el moment de beure el liquor i el que ve després ho fa sense avisar, gratuïtament, sense haver·ho demanat, sense haver treballat per aconseguir·ho.

En aixó - cal que ho reconega - malgrat totes les distàncies, les diferències i els malentesos, no soc més que un de vosaltres. Com a tal, com a nascuts a la vora del Mediterrani, mai no podrem creure en el valor exclusiu del treball, car som prou realistes per a saber des de sempre que allò millor no respon ni a una acurada planificació ni a una obsesiva anticipació, sino a un cert deixaer·se portar. No menys absurd resulta, al nostre entendre, dedicarse a no fer res o a fer virtut de la vagància. N'hi ha prou amb fer el que hem de fer, sense creure·s'ho massa, vull dir, sense esperar que el món canvie de rumb gràcies a la nostra feïna, segurs, però, que no en podem fer un altra, ni fer-la de diferent manera de com la fem. Vostés em perdonaran, però en esta ocasió jo no podia fer sinó allò que estic fent. No soc jo qui li fa un favor a l'Associació ni al poble de Calp, és el poble de Calp i l'Associació qui me'l fan a mi, deixant-me compartir el seu temps.

En eixe sentit, en parlar més de sensacions que d'idees, som tots ú, som calpins i ens podem - malgrat el què diran les llengües que no ens volen afalagar - entendre. Ara, som calpins només perqué des del balcó de La Marina mirem l'univers. Tenim este privilegi i qualsevol renúncia a ell, no sols ens fa menys universals, sinó també menys calpins o, encara pitjor, ridículament, poblerinament calpins.

Potser allò que millor representa no només el que torpement tracte de dir dels calpins i, per tant, de mi mateix, sinó també de la festa, és un altra festa que ja ha quedat enrera en l'any, la qual malgrat haver desaparegut fa temps del calendari dels dies lliures, sintetitza el sentit de tota festa, més encara del cristianisme del Sud, pel que té de comunitari, de promesa que les barres que separen les consciències algun dia cauran: la Pentecosta. D'ella digué un poeta de profunda religiositat:

"Com la llum rápida que plou de cosa en cosa 
i els seus feix escampa per tot on es posa..."(1)

Llum, des de ben antic sinònim privilegiat d'intel·ligència, la més subtil de les mirades, capaç d'entrar en els indrets més foscos i secrets... Nosaltres en tenim molta, hora es que l'aprofitem en totes les seues possibilitats, per véncer les nostres misèries, aquells comportaments en què quedem molt per baix de la terra que ens ha vist nàixer, si no, qui sap si eixa llum no es torna en contra nostra com les llanternes que en les pel·licules descobreixen l'assassí.

Nosaltre, però, no volem ser assassins, ni encara menys de tota la bellesa que ens envolta. Assassins de generacions futures seríem. si els privarem d'allò mateix que nosaltres no ens hem vist privats, assassins de la memòria, demiürgs de paradissos artificials, sense base ni arrels, falsos per a tots,, inclosos els seus creadors. Estos, però, no tenen fel i altre temps no coneixen que el del pur instant, el del "passa dia, passen dos calderos". Diuen voler els seus fills i treballar per demà peró altra cosa no es deixaran sinó diners, ni discurs tenen per explicar allò que fan. Es tracta només de fer per fer per tal de no avorrir·se, de distraure's en allò que no ès essencial ni a cap vida aporta res d'allò que mereix viure·la, d'ells podríem dir el que escrivia un altre gran poeta de principis del segle passat, peró visionari del més dramàtic del nostre:

Hí ha qui les cruels obres de Mart
elegeix per passar el temps
i que per oci de sang fraterna la mà es tinta.
Hi ha qui del dany d'altre trau conhort
i pensa que fent mal a altre, més feliç es
il en fotre, s'entreté.
Hi ha qui darrere va de virtuts, arts i saviesa
mentre a la gent, pròpia i estranya, trepitja
o de platges remotes torba l'antiga quietud
amb comerç armes i fraus,
la seua vida es consumix (2)

No es temps, però, de posar·nos trists, sentenciosos i apocalíptics - com o seria la meua tendència natural i la meua deformació professional. És temps de festa, de celebració i retrobament, de fer les paus amb la tradició, sense caure en la repetició, d'acordar-se amb el passat mentre ens preparem per al futur. En esta vida res no és fàcil ni tan sols topar amb el tan preat terme segons allò que nosaltres, pobres criatures, en un moment determinat amb banyada per este mar, ens ajuden a mantindre'ns allò que som, mestres de l'art de viure, la millor lliço que podem llegar al món sencer.

Francesc Morató i Pastor

Calp, Octubre de 1999

(1)

Como la luce rapida / piove da casa in cosa / e i color vari suscita / dovunque si riposa. (A. Manzoni "Inmi sacri" Le Pentecoste).

(2)

Havvi chi le crudeli opere di Marte / Vi elegge a passar le ore, e nel fraterno / Sangue la man tigne per ozio ed havvi / Chi d'altri dami si conforta, e pensa / Con far misero altrui far se men tristo, / Si che nocendo usar procaccia il tempo / E chi virtute o sapienza de arti / Perseguitando e chi la propia gente / Conculcando o l'estrane o de rimoti / Lidi turbando la quiete antica / Con l'armi, e con le frodi / La destinata su vita consuma (G. Leopardi "Al conte Carlo Pepoli" Canti XIX)