Foc a Ifac, moros a la costa

Pere Tur i Sala

Com tots sabeu aquest era la veu d'alerta que, segons D. Vicent Llopis en el seu llibre sobre Calp, va donar el vigia del penyal, quan el 22 d'octubre de 1744 va veure atracar-se a la costa a cinc fustes o embarcacions tunisenques. Aquesta veu d'alerta s'ha transmès tradicionalment de pares a fills del nostre poble, i finalment ara es repeteix any rere any en l'acte de la trilogia festera del Parlament.

Quan un intenta reflexionar sobre aquestes paraules, més de 250 anys després de quan es varen pronunciar, té que intentar la difícil missió de sotmetre's a una visió retrospectiva de cóm eren aquells temps, per a poder jutjar amb objectivitat el sentit despectiu atorgat a la veu de "foc a Ifac, moros a la costa".

I es difícil la visió retrospectiva, primer, perquè no ho hem vist, només ens ho podem imaginar. I segon, perquè no som experts en l'estudi de la història ni tenim suficients elements de juí per analitzar-la. Però això no lleva, que des de la nostra humilitat, intentem immiscir-nos, ficar-nos en aquells temps, en aquell 22 d'octubre de 1744.

Aquesta expressió té unes connotacions que van més enllà de les purament semàntiques, prou més enllà del que signifiquen les paraules, perquè té la càrrega emocional afegida de molts segles de lluita religiosa "cristiana" amb els "moros", de moltes invasions, de molts segrests i robatoris, de molta sang derramada... Però aixó només es una part de la història la que contem nosaltres, els de Calp, els de la Marina, els del País Valencià els d'Occident... Ara caldria escoltar la versió dels d'Alger, dels de Berberia, dels d'Orient... Perquè açò es com la botella, que segons qui la mire, està o mig plena o mig buida. A mi en varen ensenyar des de menudet la gran gesta de Cristòfol Colom i dels Reis Catòlics en el descobriment d'Amèrica. I si tens l'oportunitat de parlar amb algun nadiu sud-americà, per exemple, , hi ha el ressentiment envers Espanya perquè varen ser humiliats, expoliats, segrestats com a esclaus, utilitzats, violats... La "gesta", pues, només va ser per a alguns.

En el cas dels "moros" i el sentit despectiu que els donem, passaria el mateix. En el mateix llibre de Llopis, hi ha uns versos del Pare Pere que ensenyava a les seues audièncias, els quals transcric un extracto: "

Preguem a la Verge pura ...
siga nostra guarda i ajuda
contra la gent “perra” mora
La lladriola és Alger
en ella hi ha rnolt diner
tirem-li com a terrer
grans peses que l`han de fer
cauro muralles i vora ...
Alger és lo cau dels lladres
captiva als fills i als pares
a les filles i a les mares
també capellans i frares
i a tots posa en la masmorra ...
Als de Calp han cautivat
xics i grans s'han emportat
als sants han coltellejatj
també molt han maltractat
la Verge,Nostra Senyora”

Pobres algerians !! ¿I ells qué dirien dels de l'altre costat de la mar, és a dir, de nosaltres? Segurament, quan hem tingut que anar a treballar allá, com a podar i arreglar·los les vinyes, o durant tot aquest segle que els nostres mariners xafaven el port d'Alger per conveniencia no pensaríem igual...

Però eren temps de misèria, de fam, de mancança de recursos, i les persones, els "moros" tenien que anar on havia de menjar, com per exemple, ací. Altra cosa era el mercadeig que es feia amb les persones, que era part de la seua "cultura". O el poc valor que se li donava a la vida, que això encara passa avui en molts llocs on hi ha querres, terrorismo i un llarg etcètera. També es podria parlar aquí de l'expulsió dels moriscos del 1609, de gents que feia segles que habitaven a aquestes terres i varen ser foragitats i robats de les seus cases, i de tantos i tantos vexacions que han patit els de la cultura dels "moros" per part de la "cultura" d'occident, i de la religió "cristiana". Atortunadament, avui ens podem congratular de com a mínim en el sentir fester, puguem conviure els moros i els cristians,

Passem un vel per la historia passada, i correquem·lo cap a la història futura: a vore que pensaran d'ací 250 anys de nosaltres, dels que estem ara i ací... Pues igual, quan les generacions futures facen una visió retrospectiva de l'actualitat, pot ser que s'arrepenteixquen i intenten retractarse del seu passat. Pot ser que pensen que nosaltres també érem uns morts de fam i ens hem venut per quatre duros, que hem malgastat els seus recursos i hem hipotecat el seu futur, que se n'han tingut que anar del poble dels seus avantpassats perquè no hi ha terrenys per fer·se una casa o està tan encarit que no se la poden comprar només que els bens rics i els ben posicionats, que no tindran natura, que no tindran aigua... Que com els Reis Catòlics, aquells que es creien que havien fet la gran "gesta" havien comès un greu abús des de la seua autoritat. Pot ser la història passe factura. La sort que tindran alguns és que ja no estaran, s'hauran omplit les butxaques ben plenos, i hauran gaudit de la seua pròpia misèria. Però la historia posarà a cadascun al seu lloc. Pot tardar 50 o 200 anys, però la història és d'eixes disciplines que situa cada fet, cada personatge, al lloc on li correspon. Es podrà manipular, es podrà discernir, es podrà intentar tapar, però a la llarga, la historia no té amics, afortunadament.

Pot ser que el "foc a lfac" siga la veu d'alerta d'avui sobre els molts incendis, quasi tots intencionats i amb motius urbanístics, recordeu el Puig de la Llorença l'any 82, avui urbanitzat; Montgó, Oltà, Solana, Bèrnia, lfac, Empedrola. Tot per restar valor als terrenys i disminuir l'estima social. Penseu el avui famós parc de Terra Mítica, fa uns sis o set anys era un frondós bosc...-. Pot ser que el "moros a la costa" siga la veu d'alerta d'avui de la molta gent que ha vingut a trencar aquest poble, a emportar-se els quatre duros - com feien els d'Alger!! - , a “comprar” persones i sentiments, a especular, a tapar·nos les vistes i la llum, a recalcar·nos allò de "pa per a avui, fam per a demá"...La historia és molt llarga i açò no s'ha acabat...

Des de la reflexió, bones festes a tots

18-IX-2000