El penyal d'Ifach ("el penyó" que hem dit tota la vida, perquè ningú no ens havia ensenyat el nom correcte) el sentim els calpins com una cosa nostra, tenim d'ell un sentiment de possesió, com que ens pertany en exclusiva, perquè eixe gegant majestuós ha format part de la nostra primera mirada quotidiana i familiar del món, mirada que hem tingut des del naixement, de la que no recordem una primera vegada, com no recordem la primera visió del nostre pare o de la nostra mare. Es troba enmig del nostre paisatge familiar, forma part de les vivències inicials de la vida dels calpins, està en la base de la nostra història personal. Ens vincula als nostres majors, als nostres avantpassats, ens unix a ells eixa mateixa visió compartida, revivim la sensació que ells ja van tindre abans com nosaltres la tenim ara.

Sé que el penyal és un accident geogràfic, una matèria inert, però el sent com una cosa viva, entranyable, familiar. Un ser que em recorda els meus anys de xiquet, els meus sers volguts de la infantesa, els meus coneguts de Calp. El tinc com una part de mi mateix, que forma part de mi com formen part les vivències personals, la família, les amistats, les alegries, les penes. Potser eixa sensació és encara més forta en aquells que, com jo, hem eixit prompte de Calp i no vivim ací.

Si he passat una llarga temporada fora de Calp, quan m'aprope per la carretera i , ja en Benissa, se m'apareix de lluny el penyal, tinc la sensació d'estar ja en casa, com si m'enviara, amable, una senyal d'amistat, de satisfacció, com un animal domèstic que se n'alegra de la meua tornada a casa.

En anys passats, i crec que també ara, un dels dies de Pasqua era tradició anar al penyal per a berenar la mona, com si es tractara d'un deure, d'un rite sagrat, com un anar a “tocar mare”, a vincular-nos amb les nostres arrels terrenals. I el racó de la costa que forma el penyal ha sigut "EL RACO" per excel.léncia, el de l'eixida de les barques, el de la subasta del peix, el de les festes marineres.

Eixa sensació de possessió respecte del penyal d'Ifach provoca que, si els forasters tenen goig per la seua visió, els calpins ho sentim com un regal que els fem. I estem orgullosos que siga universal, obert, assequible. Sentim com si els qui venen a Calp obtingueren un trosset del nostre penyal que els vincula a nosaltres, que ens fa compartir una mateixa vivència, com si uns i altres participarem dei banquet d'un extraordinari manjar. Tenim alegria de compartir-lo, que siga símbol, a més del nostre poble de Calp, també de la Costa Blanca, de la comarca de la Marina, del País Valencià, o, fins i tot, d'Espanya.

El penyal és, per als calpins, símbol, record, evocació, enyorança, un molló enmig de la mar que ens convoca, una fita en el nostre terme i en la nostra vida. Es el monstre gris i marró que, imponent i entranyable a la vegada, sorgix de les aigües blaves com una flama de pedra. Una irrupció inexplicable, un montícul aïllat, desvinculat de cap altra muntanya, roca immensa, miracle meravellós de la naturalesa.

Són estos sentiments, a banda de poderoses raons d'ecologia, de civisme, de racionalitat, els que ens han d'impulsar a cuidar-lo, a mimar-lo, a protegir-lo de qualsevol agressió. Perquè ell, encara que gloriós i desafiant, és generós i pacient, i està indefens. Si el destruixen a ell és com si, d'alguna manera, ens destruiren a tots el calpins, passats i presents; si l'agredixen a ell és com si ens agrediren a cadascú dels qui ens hem sentit vinculats a ell en algun moment.

En este sentit vull retre un homenatge a aquelles persones i grups que. en nom dels calpins, dels qui tenim esta passió pel penyal, s'han mogut, han lluitat, i continuen alerta, perquè , en nom d'un fals sentit d'evolució i de progrés (o es tracta d'un progrés particular i purament econòmic?) no se li ocasione un dany irreparable al nostre penyal d'Ifach, el penyal dels calpins, el penyal de Calp.