Por Andrés Ortolà Tomàs                                                       

A ningú se li escapa la importància de la sal en èpoques primitives. Aquesta n’és una de les causes que feren de les ribes de la Mediterrània el bressol de la civilització. De fet, el desenvolupament humà hi és lligat a les possibilitats del aprofitament d’aquest mineral.

La importància i antiguitat de les nostres salines ho confirmen les instal·lacions d’època romana dels Banys de la Reina. Per aquelles dates l’ús de la sal era primordial per a la factoria de saladures del Morelló. La sal era un article de força importància ,no solament com a condiment, sinó també com principal mitjà empleat a la cura del peix i la saladura de carn.

No obliden que a la dita factoria necessitaven grans quantitats de sal per a conservar i adobar el peix i per a la fabricació del “garum”, del qual parlarem un altre dia.

Existeix un desconeixement total del funcionament de les salines als segles posteriors als romans. No sabem si aquestes salines aplegaren a formar part del patrimoni del bisbat visigot de Dénia, ni tampoc si els musulmans la utilitzaren plenament, encara que forçats per la necessitat de sal a l’època, suposem que continuarien en plena producció fins la arribada del nostre rei Jaume I.

El 13 de Juny de 1260 en un document signat a Barcelona, el rei concedeix les salines de Calp a Bernat de Clora i els seus, a condició de que tornen les 4/5 parts de tota la sal i de tots els drets que en davant produïren. En una esfera més prosaica, la sal n’ha donat motiu per als majors abusos.

Com que es considera una matèria indispensable, els reis pensaren immediatament en vendre-la en el seu propi profit i després la imposaren als seus súbdits. El imposo sobre la sal anomenat “gabela”, nasqué d’aquesta forma i constituí una de les més oneroses servituds fiscals. Tota persona, fins els xiquets, estava obligada a comprar a una determinada salina, una quantitat estipulada de sal. Parlant d’això, n’és molt aclaridor el document signat pel rei a Egea el 29 de Novembre de 1263, arrendant les salines a Guillem de Narbona, militar, per cinc anys; deixant a favor de l’arrendatari el augment dels drets i utilitats si n’hagueren, amb la fi de que aquest respectaré els furs dels cristians i el mode de tributar dels sarraïns; comprometent-se el rei Jaume, por la seua part, a obligar a tots els habitants del regne “ultra” el Xúquer, a que s’aprovisionaren solament de la sal de les salines de Calp i de Castelló.

El transport de sal des de Calp s’efectuava majoritàriament per mar amb el perill musulmà afegit que sovint assaltaven les naus, sobre tot al segle XVII i XVIII. Per al transport per terra s’utilitzaven animals per causa del estat desastrós dels camins de la comarca, tots de ferradura fins la fi del segle XIX que s’obri el camí carreter.

Durant més de 500 anys els arrendataris foren persones importants i en molts casos els administradors cometien fraus i tenien les instal·lacions en un total abandonament. Tal es el cas de Manuel Garullo administrador de les salines entre 1730-40 i que tingué força plets al llarg  d’aquests anys. L’últim en 1740 en el que se li acusa del abandonament de les salines, la casa, el saler i l’ermita.

Sembla que la salina original deixa de funcionar al 1750 aproximadament. En 1792 Josep Cavanilles (descobridor de les ceràmiques dels Banys de la Reina) diu “había unas salinas que se abandonaron estos últimos años”. A partir d’aquesta època, la zona del saladar entra en una fase de deteriorament i es converteix en un focus de infecció a causa de les aigües que se embassaven als anys plujosos.

Al 1845 el diccionari de Pascual Madoz diu que les salines son eixutes.

El següent document del que tenim notícia, porta data del 14 de març de 1918 i és l’escriptura de compra-venda d’aquelles terres del saladar a Juana Signes Costa i als germans Rosa, Josefa i José Salvà Mulet ,veïns tots ells de Gata de Gorgos que venen a la “Sociedad Buigues Hermanos” la finca de 44 Hectàrees “plantada parte de viñas, cereales y el resto en casi su totalidad destinada a pastos“ amb  una casa de conreu.

Com podem veure, part de les terres de les antigues salines s’havien convertit al segle passat en terres de conreu. Fou Vicente Buigues Ferrando, pare dels Buigues, el mateix que en 1917 inicià l’explotació de la salina que havem conegut. Aquest home excepcional construí les noves basses per a produir sal, llevant les vides que havien plantat els anteriors propietaris, construeix sèquies de canalització de les aigües pluvials i aconsegueix eradicar els temibles mosquits “Anòfeles” que  proliferaven a les basses d’aigua dolça del saladar, inundant els bassals amb aigua de mar.

La primera collita de sal (a mitjans dels anys 20) no aplegà a les dues tones i els homes tallaven les llesques de sal amb ganxos formant quadres i voltejant amb llurs mans feien grans piles. Durant força temps es conservà una bassa gran on hi havia peix.

Sens dubte les millores més importants a la salina es produïren durant la administració d’Antonio Buigues Vives, fill de Vicente i que gestionà l’empresa de 1940 fins 1960. Dins l’època es construí una sèquia que recorria tot el perímetre exterior de les salines, es mecanitzà amb un motor semi-diesel i posteriorment amb un elèctric, l’entrada d’aigua de mar a les salines, es posaren molins nous, es construïren noves basses i s’arreglaren la resta.

Fins 1972, la família Buigues exploten directament les salines. Per aquelles dates la arrenden a José Sanchis “El Saleroso” de Gandia, el seu millor client. Els “salerosos” Pepe i Andrés Sanchis, gestionen la sal fins 1988, que definitivament deixà de funcionar. Durant els anys de gestió del “Saleroso” s’encarregà de la producció i recol·lecció l’home de confiança dels Buigues i posteriorment dels Sanchis, José Ortolà Avargues, pare de l’autor d’aquestes línies i que a l’edat de 86 anys és l’últim home que encara sap “fer sal”.

Les salines de Calp van ser declarades zona “marítima-terrestre” al 1993 expropiant-les als seus legítims propietaris sense cap compensació.