Benissa. Desfile Moros y Cristianos 01 Julio 2001. Moros i Crsitians

MUHAMMAD BENISSA “BEN AL-LABBANA” I ELS COLOMS

Muhammad Benissa, el poeta àrab del segle XI nascut a Benissa, en la seua obra no té com el seu contemporani Ibn Knafaja d'Alzira, cap referència concreta a la seua pàtria natal, amb tot i aixó és un dels pocs poetes andalusos que parla del mar, segurament pel seu naixement tant a prop del Mediterrani. 

Però més que el mar, hi ha un altre tema en la poesia de Ben al-Labbana que fa referència a la seua terra d’origen: els coloms.

Els ocells són sempre presents en la poesia de Ben Al-Labbana gairebé corn una obsessió i ell mateix es veu, de vegades, corn un ocell amb ales plenes de rosada o ferides, segons les circumstàncies. Fins i tot quan va descriure Mallorca diu que el colom y el paó U han donat el seu collar i la seua cua respectivament. Però sobretot, són els coloms, els ocells més abundosos en la seua poesia. Es evident que els coloms tenen un significat eròtic en la literatura àrab recordem que el llibre sobre l’amor de Ben Hazm de Còrdova es titula “El collar de la coloma” - i la poesia de Ibn Al-Labbana té com terna l’amor sobretot-, però jo crec que aquesta presència constant dels coloms en la seua obra, té a veure amb la seua terra d’origen on, hui encara, estimen molt aquests ocells i es practica un esport antiquíssim amb els coloms que té també molt de joc eròtic: guanya el colom que conquista a la coloma entre molts de rivals.

Esta relació entre els coloms i la terra de Ben al-Labbana es mostra explícitament en un poema seu on parla de la nostàlgia de la seua joventut que va despertar el parrup d’una coloma.

El amor que s’havia apagat, va tornar, quan els ocells ven esclatar a cantar i vaig plorar; 
Aquesta coloma que parrupava envoltada amb les sues ales, em recordava la meua joventut;
Estava mullada per les gotes de rosada i sacsejava les seues plomes com si fossen un xa. de brocat;
Ella era gris i les rames tendres a desota seu, tenen fulles verts i noves sobre les grands dunes;
La brisa l’embriaga amb els seu ví es trontollava i parrupava. 
S’assemblava a aquella que alegrava el meu cor, allà on es trobara; 
Em feia beure el vi de la seua saliva i em donava amb les margarides de les seues dent;
¡oh aquell que llanceja els cavallers en la batalla,
quan li llancejen mamelles, cal tirar les armes!
¡Quan ataquen ulls negres, les blanques espases no poden fer res!

María Jesús Rubiera Mata
ARABISTA