PARLAMENT ENTRE EL BÀNDOL MORO I EL CRISTIÀ.

DIA DEL MIRACLE

XIQUETS.- ¡Foc en Ifac! ¡Foc en Ifac! ¡Moros en la costa! ¡Foc en Ifac! ¡Moros en la costa!

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- ¡Calpins! ¡Retirem-nos a les muralles! ¡Tenim que preparar-nos per a la lluita! ¡Tots a les armes! ¡Tots a les armes!

Ja s’ha donat l’alarma al poble. ¡Déu meu! ¡Quantes voltes tindrem que lluitar per la nostra terra, tan exposada a les incursions dels pirates sarraïns! Però ¡Val la pena! El nostre poble reuneix les més grans belleses. Els ulls es queden extasiats cada matí, al obrir-se, com si fóra la primera volta que contemplem la preciosa vista que els rodeja. ¿I les riqueses què guarda? Els camps replets de vinyes, de figueres, d’ametllers, d’oliveres; i la mar plena de sal i de saborosos peixos. ¡De bo que no hi ha terra com la nostra! ¡No mai et donarem prou gràcies,  Senyor, per les meravelles què ens has donat! Per això ens tindràs sempre disposats a lluitar per a impedir que els sarraïns profanen el teu Temple i s’emporten el què hem aconseguit amb la teua ajuda i la suor del nostre front. ¡Ajuda et demane i invoque la teua misericòrdia, Santíssim Crist de la Suor, per a la meua espasa i amb ella per a tots els calpins!

VEUS DE CRISTIANS.- ¡Moncòfar! ¡Moncòfar! ¡Moncòfar!

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- ¡Moncòfar! ¿A on vas? ¿És que no has vist el foc que crema en Ifac? ¿És que no has sentit el crit amb el què els xiquets ens convoquen per a la lluita? ¡Foc en Ifac, Moros en la costa! ¿És que el teu cor té tan gran desig de començar la lluita que vols eixir tu a soles a l’encontre dels moros? Torna i no sigues imprudent. ¿No veus que són en gran nombre els moros què estan desembarcant a la platja del Bol? ¡Mai s’havia vist tants pirates desembarcar a les nostres platges! ¡Tu a soles no pots fer res!

MONCÒFAR.- ¡No em crideu, que ja els he vist! Però és que els que desembarquen no em fan por, perquè són els meus amics. Jo també soc mahometà i no cristià, i lluitaré amb ells per Alà i pel meu Rei.

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- ¡Torna, Moncòfar! Torna, i no digues barbaritats!

MONCÒFAR.- (Exaltat). Però ¿què vos creieu, calpins? ¿Pensàveu que jo podia oblidar com matàreu a mon pare en les lluites d’Oltà? Per molts anys que passen, ¿com pot esborrar-se de la memòria d’un fill la visió de les seues mans innocents brutes amb la sang què vosaltres li féreu al pare? ¿Com no recordar-se’n de la cara d’infinita angoixa de ma pobreta mare, de la “velleta de Toix”, com vosaltres la cridàveu? ¿Quina agonia va patir quan li varen dur arrossegant el cos mort de mon pare! ¡Un fill no pot oblidar açò per molt que visca! ¡Mai! ¡Mai!

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- Però ton pare era mahometà, havia crescut adorant Alà i volia que la nostra terra tornara a estar sotmesa a l’Islam. Aquest desig el convertia en fanàtic i no va comprendre que no mai abandonarem al nostre país la religió cristiana. Potser foren també uns fanàtics els què el mataren, espentats per la por. Però... ¡tu! .¡Tu no! ¡Tu ets cristià, nascut i criat a Calp, batejat baix la llum de la nostra Mare, la Mare de Déu de les Neus i del Santíssim Crist de la Suor !. Des de xicot, sempre ha vigilat les teues passes l’ombra protectora del nostre Penyal incomparable. Tu has crescut entre nosaltres, encara me’n recorde de com corries pels carrers del poble. Tu t’has assentat a la nostra taula, has menjat el blat dels nostres camps i el peix de la nostra mar. ¿Com pots ara unir-te als malvats que vénen a matar-nos, a robar-nos, a esclavitzar-nos.. (exaltant-se) ¡Això és una traïció infame, una acció immunda! ¿Com pots fer-ho, quan jo t’he vist tantes voltes agenollat davant el Crist de la Suor, pregant?

MONCÒFAR.- ¡No pregava, no! ¡pensava en mon pare! ¡M’esclatava en el cor el desig de venjar-lo! ¡El dia feliç en què us poguera veure als calpins esclavitzats, plens de cadenes! ¡O apunyalats, morts, com vosaltres el matàreu!

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- ¡Estàs dement! ¡No saps el què dius! ¡Pensa que amb eixes paraules estàs ofenent als calpins, a la teua Pàtria!

MONCÒFAR.- La meua pobra Pàtria sagna, sagna sotmesa a un fals Déu i els calpins són els seus idòlatres seguidors que ens tiranitzen. ¡Però el vostre Déu no és Déu! ¡És un fals profeta! ¡L’únic Déu vertader és Alà!

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- ¡Calla’t! ¡Estúpid! ¡Desventurat! ¡No blasfemes com un sarraí islamita! No vaja a caure sobre tu i els teus la força invencible del nostre Santíssim Crist de la Suor.

MONCÒFAR.- ¡Ja! ¡Ja! ¡Ja!... Em fa riure que invoques amb tanta vehemència a eix fals Crist de la Suor. No ha de passar molt de temps sense que sapiem qui té la força, si els valents guerrers mahometans que estan desembarcant a la platja del Bol, ajudats per Alà i l’acer de les seus esmolades simitarres... o vosaltres, calpins, paladins d’eix Crist al que a totes hores pregueu com gallines en el corral. Em dona pena veure quan fanfarrons sou i què poc valeu. A més ¿sabeu que eixos moros seran guiats per mi?. Per mi, que conec cada racó d’este poble i d’esta terra com la palma de la mà. Els duré ací per camí segur, i ja veurem aleshores a qui invoqueu. Ja no vos serviran les pregàries, seran les armes les què diran l’última paraula.

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- Abatuts ens has deixat a tots els calpins per eixes paraules tan dures i malvades que acabes de dir. Però dins d’esta humiliació està creixent una força gran en les nostres ànimes que ens ajudarà a defensar el nostre poble del què tu acabes de renegar. ¡Pobre Moncòfar! Quan acabe esta batalla presagie que tu estaràs mort. Però si els sarraïns obtingueren la victòria i tu visqueres, no seria millor el teu destí. Guerrers són valents i nobles que mai perdonaran la traïció, la hipocresia què has comès amb els teus. I on se vulga que vages seràs sempre el traïdor infame que va vendre els seus, que va renegar de la terra que el va veure nàixer. En canvi, nosaltres lluitarem fins l’última gota de sang, defensant la nostra bonica vila i encara que morim pel gran número d’enemics i la perfídia de la teua traïció, deixarem sempre memòria del nostre coratge, bravura i lleialtat. ¡A les armes, Calpins! ¡A les armes, que és l’únic llenguatge que entenen estos sarraïns mahometans!

MONCÒFAR.- ¡Per fi parles el llenguatge dels guerrers! ¡A les armes! ¡No parloteges més com els falsos profetes! ¡Veurem si saps lluitar com els braus mahometans! (S’allunya).

AMBAIXADOR CRISTIÀ.- ¡Adéu traïdor! ¡Torna prompte i veuràs com les gastem els calpins! (es dirigeix als calpins). ¡Paisans, amics! ¡Empunyem les nostres armes destructores i, com braus guerrers, defensem la nostra terra amb els nostres cossos, amb la nostra sang, com bons calpins! . ¡No tremoleu! . ¡No ploreu!. ¡Que no es debilite el nostre ànim! El Crist de la suor ens protegirà. Demà serà el dia de les lamentacions i plorarem amb les noves viudes, amb els nous orfes que hauran nascut de la lluita amb els nostres cruels invasors. Però hui, ara, és el moment del valor i de la fe en la victòria. Crideu amb mi : ¡Visca Calp!

TOTS.- ¡Visca!

MONCÒFAR.- (A soles) ¿Què és el que corre per la meua cara? ¿Són llàgrimes? ¡No és possible? ¿Per què, encara que plore per fora, tinc dins de mi eix foc que m’espenta a fer el què estic fent? No em flaqueja l’ànim, ja que la meua voluntat està decidida des de fa molt de temps. Tinc molt clar el què he de fer. Pues, ¿què és? Mire per tot arreu i les llàgrimes s’aboquen amb més força. Toix del meu cor, on tantes coses ens ocorregueren a ma mare i a mi. Oltà, muntanya negra, coberta de boscos, on assassinaren a mon volgut pare, Mascarat, Casanova... ¡tu, meravellós Ifac, fortalesa natural, ombra i alberg dels calpins, guia amistosa del pescador què tant et deu... per això, per això és pel que plore. Dins de mi, tinc la sensació de que vos mire per última volta. Però què dic! Encara que els dimonis m’arranquen d’estos paratges tan regalats, encara que em llancen als vents o em calcinen en sofre, encara que em tiren als profunds avencs de foc líquid... ¡Per res!. Per res deixaré de complir jo el jurament que vaig fer, sent encara un xiquet, davant del cadàver de mon pare. ¡Ala, déu de l’univers! ¡Dóna’m la força suficient per a venjar al meu pobre pare i després disposa de mi com vulgues!. (apareixen uns guerrers àrabs que subjecten Moncòfar i l’arrosseguen, sense que aquest es resistisca massa. Sembla més bé que intente aplacar-los. El condueixen cap a l’entrada on es troba l’Ambaixador moro. Qui sembla el Cap s’inclina davant l’Ambaixador).

GUERRER ÀRAB.- Que la reverència d’Ala siga amb tu, poderós Senyor. Hem capturat pel camp un cristià. Potser vulgues interrogar-lo abans d’ordenar l’assalt al poble.

MONCÒFAR.- ¡Que Alà vos protegesca, valents guerrers!

AMBAIXADOR MORO.- ¡Calla’t, gos infidel! ¡No gosses pronunciar el nom de l’Altíssim amb la teua llengua impia!. Respon, ¿com és que estaves en despoblat quan jo mateix he escoltat fa temps els crits d’alarma cristians?

MONCÒFAR.- Es que vull parlamentar amb l’Ambaixador Moro, però davant de tot, vull desitjar-vos que hagueu tingut una feliç travessa i que la Mediterrània bondadosa vos haja tractat tan bé com es mereixen els vostres braus guerrers i la noblesa de les intencions que ací us han portat.

AMBAIXADOR MORO.- Jo soc l’ambaixador pel què preguntes. Però... ¿a què venen tantes adulacions, tantes paraules, tantes lloances? ¿És que t’han enviat els cristians perquè estan tremolant de por? . No són eixes les referències que tinc dels Calpins, del coratge amb què s’empren en la batalla i del valor amb que lluiten fins que els queda una gota de sang. Per això m’estranyen les teues paraules de benvinguda i la teua complaença per a mi i els meus guerrers.

MONCÒFAR.- Jo no soc cristià, sinó mahometà, amic de tots vosaltres, i vinc a guiar-vos per a entrar al poblat.

AMBAIXADOR MORO.- ¡Ja! ¡Ja! ¡Ja! ¡No em faces riure, bufó de paraula fàcil, però d’intencions traïdores! ¿Penses que vaig a creure’m una idea tan descabdellada? Repara que si nosaltres anàrem a fer cas del primer arribat que ens contara un conte, el nostre Capità no tindria el poder de huit-cents guerrers i cinc meravelloses embarcacions per a travessar la mar. No cap dubte que hauries pogut servir de bufó en la cort del rei, que t’ompliria de dones (Amb impaciència). Però pense que estos cristians són molt llestos, t’envien a tu per davant i així guanyen temps i es preparen millor per a la defensa.

MONCÒFAR.- No et burles de les meues paraules. Allò que estic dient-te és veritat.

AMBAIXADOR MORO.- ¡Estàs acabant amb la meua paciència! ¡Digues prompte el que vulgues dir i acabem!

MONCÒFAR.- Soc Alí-ben-Cofà. A Calp, els cristians em criden Moncòfar. Jo vaig nàixer ací, de pares mahometans. Vivia a Toix, eixa penya que entra en la mar. Sent jo un xiquet, vaig contemplar com mon pare moria en mans dels calpins en cruel lluita. Des d’aleshores, i a pesar d’haver conviscut amb ells i simular que abraçava la seua religió per a que no em mataren també, sempre he tingut en la ment la idea de venjar-me i aquesta és la millor ocasió i per a vosaltres també. Penseu que jo conec perfectament el terreny i vosaltres no. Un guia com jo no el trobareu tot els dies.

AMBAIXADOR MORO.- Hi ha que vore lo ben estudiat que ho tens. ¡No et falta imaginació, no! Però estàs perdent el temps, ambaixador hipòcrita. ¿És açò el que us ensenyen a les esglésies en volta de lluitar?. Jo pensava que anava a tindre la batalla més gran de la meua vida i resulta que em trobe entre bufons xarradors i servidors d’eix Crist, salvador de covards i ninots.

MONCÒFAR.- ¡No continues parlant! .¡Si saberes les voltes que he renegat d’eix Crist i he adorat a Alà Déu!.

AMBAIXADOR MORO.- Calla’t infidel! ¡Ja t’he dit que no blasfemes més el nom de Déu i Senyor en eixa boca de cristià!

MONCÒFAR.- Pues, ¿com vols que et diga que soc amic teu, que professe la mateixa religió i que vull renegar-me d’eixos cristians als que voldria veure morts o amarrats amb cadenes?

UN GUERRER.- Gran senyor, ¿puc parlar?

AMBAIXADOR MORO.- ¡Digues el que tingues que dir!

UN GUERRER.- Jo soc morisc oriünd de Calp i vaig participar en una gran lluita a Oltà. Recorde que al meu costat va caure mort un home cridat Al-Cofà, que estava casat i tenia un fill de curta edat. Va ser fa molt de temps. Jo vaig poder fugir a Berberia i enrolar-me en les teues hostes. El que diu aquest home pot ser veritat.

AMBAIXADOR MORO.- No sé que pensar, no n’estic molt convençut, però si el que acabes de dir-nos és cert, renega de Jesucrist una volta més.

MONCÒFAR.- Renegue d’Ell i dels Calpins.

AMBAIXADOR MORO.- Encara em queda un dubte. Invoca al nostre Déu.

MONCÒFAR. ¡Visca Alà! ¡Visquen els mahometans!

AMBAIXADOR MORO.- ¡Visquen!. ¡Guerrers!. ¡Seguim a Moncòfar i arrasem el poblat!. ¡Destruïm tot el què es pose per davant de nosaltres!

TOTS.- ¡A l’atac! .¡A l’atac!

(Els cristians ixen i lluiten al temps que retrocedeixen per a posar-se a l’interior del castell. Es aleshores, quan cau mort Mocòfar).

El text original en castellà s'atribueix a D. Enrique Pastor Ivorra, juntament amb més persones (Pepe Sau, Domingo i Jaime Crespo, etc...) realitzaren la base principal del parlament. Posteriorment hagué una ampliació realitzada per D. Juan Fernández de Ybarra Moreno.

Traducció: Pere Tur i Sala. Setembre 1986 (revisada al novembre 2000)