Fill de pares moriscs. Son pare morí en una lluita que tingué lloc al Mont Oltà entre calpins i moriscs. Al mateix lloc es va fer batejar i pogué viure com a cristià entre els calpins, però només en aparença, per procurar no alçar desconfiança ni recança.

Ell posseïa secretament el desig i l’esperança de venjar algun dia la mort del seu pare. Així ens descriu el Pare Llopis en la seua monografia de Calp.

Vivia amb sa mare, aquella dona coneguda al poble com la “Velleta de Toix”, que es dedicava a les pràctiques màgiques, sortilegis i bruixeries, nom utilitzat pels majors durant molt de temps per fer por als xiquets amb aquestes paraules: "Vindrà la Velleta de Toix, i mos papará a tu, a mi í a tots".

Moncòfar guaitava constantment la possible arribada per mar “dels seus”, per afegir-se a ells en la lluita contra els cristians. Aleshores eren molt freqüents les incursions de pirates argelins a les nostres costes.

Cert dia guaità unes “fustes” que es dirigien fins la platja i pensà que era el seu moment, però sa mare el va fer desistir, només fer-li saber quin era el seu projecte:

“Alí, fill meu, pensa que pots morir al combat. Pensa que res podem fer per a ressuscitar ton pare, i pensa també que si tu mors, restaré jo tota sola, vella i malaltissa. Pensa-ho Alí, i veuràs que no cal exposar la teua vida. No te’n vages, per Alà, quedat amb mi”.

Les reflexions de sa mare, a la que tant estimava, el van fer desistir del seu obstinat pla, almenys de moment. Després d’analitzar la situació pensà: “Ma mare te raó”.

Pocs anys després, la pobre velleta, sa mare va faltar. Moncòfar resta trist i sol a Toix. Només pensava en el sentit de la seua vida, potser no pagava la pena viure-la, no tenia sentit ni esperança, i torna a la seua memòria aquella persistent idea de la venjança.

Un matí a la tardor Moncòfar guaità des de sa casa el fum d’una foguera que cremava en Ifach, obra del vigia permanent, i com que coneixia el valor d’aquesta senyal: “Foc en Ifach, moros a la costa”, per si això no sobrava, sentí allunyades per la distancia el so inequívoc de les campanes de l’església que cridaven als calpins del imminent perill que s’acostava. Fixà els seus ull a l’horitzó del mar i observà cinc “fustes” que navegaven rumb a nostres platges.

Aquesta és la meua, pensà Moncòfar. “S’acosten els meus i ara puc convertir en realitat el meu somni”. Agafà l’arcabús que tenia de son pare i començà a baixar de Toix vorejant els penya-segats de les Urques, les Canutes i La Manzanera, fins arribar al Passet, Allí es detingué una bona estona contemplant l’apropament de les naus i, quan considerà que n’era el millor moment, vorejant la platja caminà fins les Roquetes, que era el lloc on s’havien reunits els calpins per a intentar rebutjar el desembarco dels moros.

En arribar-hi, donà una esquivada fins al mar, adreçant-se a les naus, però de sobte, es detingué al sentir la veu d’un calpin que el cridava per que s’afegira a ells. El que va ocórrer a continuació s’explica abastament en el episodi del Parlament.