Moros i Cristians
Arriba - Dalt ] Cròniques ] Barres Senyera ] Creu i Lluna ] [ Moros i Cristians ] Moros ] Parodia Moros i Cristians ] Cocina Califal ]

 

Moros i Cristians per Bernat Capó. Tardor 99. 25 Aniversari? Benissa

 

Ambdues cultures varen conviure com a germans respectant-se mútuament i respectant les creences de cadascú i fou, a partir del fet social de les Germanies quan començaren a batejar, vulgues o no, a tots els fidels de la religió mahometana que, fins aleshores, havien estat autoritzats a practicar-la amb completa llibertat, és a dir el mateix que havien fet ells, quan dominaven la península, amb els cristians anomenats mossàrabs. S’acabà la pau i amb això augmentà l'odi i no per part del sofrits representants de la cultura àrab, sinó per l'impuls egoista d'aquells que lluitaven contra els senyors per les privacions que havien de suportar i volien imposar-les a uns altres desafortunats. Les incongruents guerres de religió continuen vives en tants i tants llocs de l’ample món i palesen la incapacitat humana per conviure solidàriament i amb tolerància. Aquest estat de coses va durar escassament un segle, és a dir fins l’expulsió dels coneguts sota el nom de moriscos, des d’allò del bateig no desitjat. I fou per aquest temps quan començaren a proliferar els festeigs commemoratius de la pírrica victòria.

Les dues característiques de la festa de Moros i Cristians podríem concretar-les en la lluita armada i en la febre religiosa, és a dir la conquesta del castell, la rendició del rei moro i l’obediència a la creença aliena. Eixa seria la tradició, la commemoració d’un fet transcendental de la nostra història, però, a hores d’ara, dintre d’un ordre general, cada poble té la seua particular interpretació de la festa i així podem veure filades que res tenen a veure amb aquella època, com ho poden ser les protagonitzades per les dones que, dit siga en honor a la veritat, li donen color i alegria a l’espectacle. I d’aquelles, altres que sols pel seu nom ja es desqualifiquen, doncs sembla que es tracta de comparses que pertanyen a una altra tradició, a un altre fet històric, com podria ser la guerra, del segle passat, contra els franxutes, però, com que també fan festa, benvingudes siguen i encara que no es corresponguen amb allò que, segons els estudiosos de la festa valenciana, fou l’autèntic origen desconegut, en l’actualitat, per bona part dels integrants dels festeigs als qui hem volgut posar en el seu coneixement el possible fonament dels actes guerrers nascuts en temps de pau, però que mantenen en el record el triomf del bàndol cristià.

El pas del temps, el desconeixement de la història i el poc o nul interès en profunditzar en el món propi han fet que, per damunt de qualsevol altra consideració, i en alguns llocs determinats, s’haja pensat massa en l’espectacle, pensant, precisament,  en l’atracció turística. L’espectacular estufera de les capitanies, la fastuosa vestimenta utilitzada en les desfilades, la proliferació de bandes de música i tota la parafernalia muntada per enlluernar, no són altra cosa que un afany de superació encaminat a posar-lo en l‘aparador de la curiositat pública, és a dir a interessar al turista, quasi sempre estranger que roman bocabadat front a les desfilades multicolors. Açò no vol dir que la festa haja perdut interès local. Ja se sap que mig poble intervé d’alguna forma en la seua preparació i per l’altra meitat de la població, a la que li pot resultar monòtona i repetidora l‘actuació d’algunes comparses, l‘originalitat dels festers ha fet possible la realització d’un nou espectacle afegit com ho és el cas de la mostra humorística que rep el beneplàcit de tots en general. 

Els puristes de la festa - encara en queden - no veien amb bons ulls les innovacions i haguessin volgut que tot es mantinguera dintre d’uns cànons restrictius, però l’avenç no es pot parar - i mal si així fos - i allò de renovar-se o morir també conta a l’hora d’impulsar el desenvolupament dels festeigs, perquè, a hores d’ara, ja no es tracta de mantenir ferma la tradició nascuda en un temps d’absolut domini cristià i d’ignorància quasi absoluta de les seves arrels, sinó d’oferir un espectacle de música i color, sense que hom li done importància als anacronismes incrustats en els diversos actes festius, unes incongruències de les que no s’han pogut sostraureu ni els mateixos alcoians, espill en el que solen mirar-se la major part de les viles, ciutats i poblacions valencianes. El poble pla, l‘espectador ocasional i fins i tot els propis festers no presten ni poca ni molta atenció a l’assumpte. La festa és la festa, cada dia més arrelada al costumari popular, i resultaria difícil, per no dir impossible, treure qualsevol dels actes del programa habitual.

I després d’aquestes disquisicions o elucubracions m’agradaria formular un prec, amb tot el respecte que la Junta de Moros i Cristians del meu poble, i la festa, en general, en mereix, consistent en permetre que, almenys cada quinquenni, guanyaren el castell els moros. La fórmula la desconec, els inconvenients els ignore, les repercussions no m’afecten, els pregons - el nostre poble és dels pocs que fan els parlaments en valencià - no serien problema i si hi hagués bona voluntat es podria portar endavant el tema, perquè, en aquest cas concret, no hi hauria cap tipus de paracronisme, doncs Benissa, com el seu nom ho proclama, va nàixer mora, àrabs són bona part dels seus costums, els topònims del seu terme, l’aspecte físic d’alguns de nosaltres i, no hem d’oblidar que aquí, al redós de La Solana i Bèrnia, va nàixer el primer fill il·lustre del poble i, a més a més, portava el seu nom - Muhammad Ben-Isa Ibn Al- Labbana - i que fou un poeta força estimat pel rei de la taifa de Dénia i per tants altres al llarg de la seua vida viatgera, com ho foren els de Córdoba, Sevilla i, finalment, Mallorca, és a dir prop de casa on ja no pogué tornar. El nom amb el que era conegut i amb el qual passà a la història era el de Ibn Al-Labbana, el fill de la lletera doncs la seua mare, possiblement viuda de guerra, tenia un ramat de cabres i es dedicava a la venda de llet per tot arreu de la comarca fins que el fill fou adoptat, culturalment, pel reietó denier, un autèntic amador de la música i la poesia.

No és xanxa, ni verba, és, senzillament, una opinió que amb tota seguretat no ha de trobar ressò per atrevida, inoportuna i, possiblement descabellada, però podria afirmar, sense por a equivocar-me, que si els dos grans i primers capitans -el rei Jaume I, i Al-Azraq, segons el suggeriment momblanquista - que amb les seues rivalitats donaren peu al naixement d’una festa de la que els benissencs celebrem, en aquest any que remata el segle, les seves noces d’argent, no veurien mal aquest tipus de pacte que, al parer de l‘autor, seria ben just i, sense dubte, radicalment original.